viernes, 8 de febrero de 2013

LES TENALLES KAMIKAZE



Les Tenalles Kamikaze

Kamikaze: terme japonés que significa vent diví i que sovint s’utilitza per anomenar els aviadors japonesos que es llençaven amb els seus avions com si d’un projectil es tractés contra els vaixells de guerra nord-americans i aliats a la segona guerra mundial.

Ajagut al terra, estirat de boca terrosa i amb la ferida oberta de bat a bat, la seva ment continua capficada amb el perquè d’aquell fet inusual. Sap que d’aquí uns breus minuts, si té sort passarà de l’hora, morirà i deixarà aquest món per sempre més. Està sol a casa, i fins el capvespre no vindrà ningú. Malauradament, quan la seva dona arribi, no podrà fer més que esglaiar-se i plorar desconsoladament. Una ferida arterial com aquesta, a les dotze i mitja del migdia, no farà cap treva, i la sang que vessa de forma contínua escampant-se pel terra humit del garatge, li farà perdre el sentit, i després la vida, d’aquí una estona. Quina llàstima, pensa... Avui anàvem a sopar fora....
            Amb tot, però, i malgrat el desig carnívor que el podria empènyer a sobreviure, es queda pensatiu, i evoca, amb celeritat abans que el reg sanguini s'aturi al seu cervell, la seqüència dels fets.
            Tot anava bé aquest matí. Havia esmorzat plàcidament, i es disposava a arreglar aquella maleïda prestatgeria que tants maldecaps li comportava de feia dies, setmanes. Els llibres queien degut al mal estat dels cargols, i com a bon manetes, no gosava comprar-ne una de nova, per la qual cosa havia decidit treure aquells ferros infames per canviar-los per uns de rosca gran que subjectarien, ara sí, els llibres i revistes de forma permanent. Amb això, el dissabte no va poder resistir-se a la compra d’unes fabuloses tenalles últim model amb coberta d’alumini raspat que li asseguraven una màxima fiabilitat. Ara sí, es diu a si mateix. Aquells infernals cargols passats de rosca sortiran del seu cau amb un “santiamen”. Quan aquest matí ha arribat al garatge disposat a fer la feina, s’ha trobat amb un lleuger contratemps. Les velles tenalles, aquelles que tant de temps ha usat i que va comprar en una vella tenda del mig del barri ja no li serveixen. La modernitat de l’alumini raspat s’obrin pas com un tsunami desbocat, i l’antic, l’arcaic, ja no val. Així que, i ara sí que ho recorda amb total claredat, s’ha disposat a deixar les velles en un racó de dalt de la prestatgeria, allà on no molestaran i no les veurà fàcilment. Potser així, creu, si no estan a la vista, no tindrà el desig, tal vegada normal, de fer-los-hi ús un dia d’aquests. Justament allí és quan es produeix el moment decisiu. Quan les deixa a la capsa, no sap com, rellisca i, amb la intenció de subjectar-s’hi per evitar una caiguda fatal, s’agafa sense voler a la barra de la prestatgeria. Aquesta, trontollant com un gegant ferit de mort, tomba la capsa de les tenalles ja abandonades, amb tanta mala sort que aquestes, empeses per la inèrcia de la gravetat, cauen a terra un parell de segons abans que la seva cama dreta, més ben dit, la seva cuixa dreta, hi caigui amb tot el pes a sobre d’elles, produint-li una ferida d’entrada de vuit centímetres, dirà dies més tard el resultat de l’autòpsia.
            Mentre recorda els fets, gira el cap per donar una última ullada al seu entorn, i és llavors quan s’hi fixa amb la capsa de les tenalles assassines. Un nom significatiu que, amb sorna, li havia anticipat el seu devenir sense que ell se n’adonés ni per un instant. “Tenalles Kamikaze”.
            No pot evitar un últim somriure mentre li raja la sang a borbollons. “Collons”, pensa, “les kamikaze han mort matant....”

Text particpant al 268è Joc literari de la web " http://jmtibau.blogspot.com.es/ "

No hay comentarios:

Publicar un comentario