viernes, 8 de febrero de 2013

LES TENALLES KAMIKAZE



Les Tenalles Kamikaze

Kamikaze: terme japonés que significa vent diví i que sovint s’utilitza per anomenar els aviadors japonesos que es llençaven amb els seus avions com si d’un projectil es tractés contra els vaixells de guerra nord-americans i aliats a la segona guerra mundial.

Ajagut al terra, estirat de boca terrosa i amb la ferida oberta de bat a bat, la seva ment continua capficada amb el perquè d’aquell fet inusual. Sap que d’aquí uns breus minuts, si té sort passarà de l’hora, morirà i deixarà aquest món per sempre més. Està sol a casa, i fins el capvespre no vindrà ningú. Malauradament, quan la seva dona arribi, no podrà fer més que esglaiar-se i plorar desconsoladament. Una ferida arterial com aquesta, a les dotze i mitja del migdia, no farà cap treva, i la sang que vessa de forma contínua escampant-se pel terra humit del garatge, li farà perdre el sentit, i després la vida, d’aquí una estona. Quina llàstima, pensa... Avui anàvem a sopar fora....
            Amb tot, però, i malgrat el desig carnívor que el podria empènyer a sobreviure, es queda pensatiu, i evoca, amb celeritat abans que el reg sanguini s'aturi al seu cervell, la seqüència dels fets.
            Tot anava bé aquest matí. Havia esmorzat plàcidament, i es disposava a arreglar aquella maleïda prestatgeria que tants maldecaps li comportava de feia dies, setmanes. Els llibres queien degut al mal estat dels cargols, i com a bon manetes, no gosava comprar-ne una de nova, per la qual cosa havia decidit treure aquells ferros infames per canviar-los per uns de rosca gran que subjectarien, ara sí, els llibres i revistes de forma permanent. Amb això, el dissabte no va poder resistir-se a la compra d’unes fabuloses tenalles últim model amb coberta d’alumini raspat que li asseguraven una màxima fiabilitat. Ara sí, es diu a si mateix. Aquells infernals cargols passats de rosca sortiran del seu cau amb un “santiamen”. Quan aquest matí ha arribat al garatge disposat a fer la feina, s’ha trobat amb un lleuger contratemps. Les velles tenalles, aquelles que tant de temps ha usat i que va comprar en una vella tenda del mig del barri ja no li serveixen. La modernitat de l’alumini raspat s’obrin pas com un tsunami desbocat, i l’antic, l’arcaic, ja no val. Així que, i ara sí que ho recorda amb total claredat, s’ha disposat a deixar les velles en un racó de dalt de la prestatgeria, allà on no molestaran i no les veurà fàcilment. Potser així, creu, si no estan a la vista, no tindrà el desig, tal vegada normal, de fer-los-hi ús un dia d’aquests. Justament allí és quan es produeix el moment decisiu. Quan les deixa a la capsa, no sap com, rellisca i, amb la intenció de subjectar-s’hi per evitar una caiguda fatal, s’agafa sense voler a la barra de la prestatgeria. Aquesta, trontollant com un gegant ferit de mort, tomba la capsa de les tenalles ja abandonades, amb tanta mala sort que aquestes, empeses per la inèrcia de la gravetat, cauen a terra un parell de segons abans que la seva cama dreta, més ben dit, la seva cuixa dreta, hi caigui amb tot el pes a sobre d’elles, produint-li una ferida d’entrada de vuit centímetres, dirà dies més tard el resultat de l’autòpsia.
            Mentre recorda els fets, gira el cap per donar una última ullada al seu entorn, i és llavors quan s’hi fixa amb la capsa de les tenalles assassines. Un nom significatiu que, amb sorna, li havia anticipat el seu devenir sense que ell se n’adonés ni per un instant. “Tenalles Kamikaze”.
            No pot evitar un últim somriure mentre li raja la sang a borbollons. “Collons”, pensa, “les kamikaze han mort matant....”

Text particpant al 268è Joc literari de la web " http://jmtibau.blogspot.com.es/ "

sábado, 13 de octubre de 2012

Esperant la vida

Només va ser a temps de dibuixar una cadira i un rostre. Amb pressa i potser una mica de desgana, va traçar ràpidament aquelles línies mal fetes mentre romania assegut al tren tornant de Tarragona. Era dimecres i, el vagó, buit d'estudiants amb els quals s'acostuma a trobar cada divendres, romania en un silenci sepulcral. Només trencava aquella monotonia una nena petita, d'uns cinc anyets, que enfadada ves a saber per quina raó existencial, esbufegava a deshores mentre la seva mare la mirava de reüll, cansada de dir-li aquella paraula tan coneguda quan som petits: "no"... La mirada enfurismada de la minyona li va donar la idea, i ràpidament, abans que li marxés per la finestra entreoberta, perdent-se en la immensitat del no-res, va dibuixar aquelles ratlles mal fetes a mode d'esboç. Ja tindria temps d'arribar a casa, i amb calma i, potser un parell de cerveses, extreure´n la pintura amb la que es presentaria per enèsima vegada al concurs comarcal de dibuix.
Però els dies passen i no s'hi posa. Tant bon punt va arribar a l'estació, la Montse l'esperava amb males notícies. Ja s'ho imaginava. Trucar-li a mitja setmana per a que deixi les classes i vingui ràpidament al poble no fa de bon pensar. El seu avi ha empitjorat i, ingressat a Jesús, les hores corren ràpidament cap a l'eternitat.
Al cap de dues setmanes, son iaio encara aguanta i, l'esboç, la cadira i rostre desdibuixat, espera amb impaciència que s'acabi tot allò. Una vida ha d'acabar, la de l'avi Miquel, d'acord, però una altra ha de començar: la d'ella. La nena, que ha traspassat les fronteres del vagó per convertir-se en un personatge sense història, es mostra malhumorada. Té pressa per viure, per estar envoltada de més mobles i qui sap si d'altres nens amb qui jugar. Potser un quadre al seu darrera... O tal vegada una finestra que mostri un gran terreny ple de gronxadors.... Dòna igual què o qui. Ella vol una vida i, si el iaio Miquel no amolla la seva, serà molt difícil d'aconseguir.

Proposta per el 256è Joc Literari de Jesús M. Tibau

 Il·lustració: Elisa Bernat

jueves, 29 de diciembre de 2011

Els enganys del poder

Tal com va dir el Che, " un pueblo que sabe leer y escribir es un pueblo dificil de engañar". El coneixement és poder, i axò els que manen ho tenen molt clar. Des d'aquí dono ànims a tothom per a que mai deixi de llegir, d'informar-se, de contrastar opinions y conceptes. Nomès així podrem ser lliurea i deslligar-nos per sempre més de la tirania dels qui ens volen oprimir amb les cadenes dels raigs catòdics i les ones hertzianes.

martes, 13 de diciembre de 2011

Consciència de sofà

Asseguts en un còmode sofà veiem passar la vida sense prendre partit. La dignitat poc a poc socavada per la inercia de la no acció. Com si fossem taoistes socials,sense entendre que la no acció també n'és, d´acció, ens prenem les situacions al nostre voltant amb una total passivitat. Dona igual que ens matem els uns als altres. Si veiem una persona dormir al ras ens sentim curiosos i a la vegada temerosos ( d´ell o de la situació? ). Si ens roben la dignitat professional amb la tortura de la gota malaya tant hi fa..
Nosaltres estem còmodes al nostre sofà veient passar la vida. El televisor de plasma és un bé massa preuat per a que el poguem perdre per alçar-nos i aixecar la nostra veu.
Malauradament, les coses de no usar-les també es trenquen. I per aquesta raó crec que si un dia volem cridar per que la nostra tele s´ha espatllat i no ens la poden ( o podem ) arreglar, tindrem tal afonía que possiblement ens serà difícil, molt difícil explaiar-nos. I llavors, els possibles oïdors i alhora salvadors, s´hauran tornat sords com nosaltres ho estem ara. I la nostra desgràcia serà perpètua.

Moveu el cul, recollons!

domingo, 11 de diciembre de 2011

La casualitat, imaginació del cosmos.

Una il.lusió produïda per la inexperiencia de la nostra ment en un mon material que ni tan sols volem comprendre. La imaginació d´una realitat còsmica, que de ben segur se'n riu de natros quan , enfrascats en una explicació que no mos arriba, diem: "és una casualitat, no li dones més voltes..."
Si es bat un ou cru durant voltes i voltes al final surt una sustancia nova, que amagada dintre una realitat que no coneixiem, ens ompli de goig quan la tastem, cuinada, en forma de truita. ( que bona..)
Potser si donem voltes i voltes als nostres pensaments, al final gira tan rapid que surt una sustancia nova, en forma de....coneixement:)
Nada es azar!

jueves, 1 de diciembre de 2011

El temps és una malaltia

Una il·lusió com ben bé es diu, i afegeixo malaltia. Vivim constantment pendents del temps, per treballar, per dormir, per alçar-mos; inclús per divertir-mos. A quina hora hem de sopar, a quina hora obrin els bars, quan comença semana santa, quan comença l´estiu...Sempre  pendents de les maldites agulles del rellotge, o en tot cas, de les maldites, altrament dit maleïdes, llumetes digitals del també rellotge, en aquest cas, dels temps moderns.
Una il·lusió, que com be ja se sap, no existeix. I si no existeix, perquè ho hem de fer  nostre? Potser nosaltres tampoc existim...aquí.


 

sábado, 26 de noviembre de 2011

Benvinguts !

Benvinguts al meu nou bloc. Aquest és un espai destinat bàsicament a exposar les meves reflexions de la vida en general. Sobretot, però, el que m´interessa és compartir amb vosaltres els relats que poc a poc vaig fent, alguns dels quals han estat premiat en concursos literaris. Espero que us agradin!